Als any 20 sorgeix als Estats Units una corrent
psicològica que acabarà aplicant-se en l’àmbit pedagògic i marcarà profundament
la història de l’educació, tant per les seues aportacions com per les nombroses
crítiques que ha rebut i que fins i tot l’acusen de ser la causant dels problemes
actuals de l’educació. Parlem doncs del conductisme, el qual ha sigut un dels
paradigmes que s’ha mantingut durant més anys i de major tradició. Va aparèixer
com a contraposició a les explicacions mentalistes i pre-científiques basades
en la “introspecció”, és a dir, rebutja el paper explicatiu de la conducta que
tenia l’instint i en el seu lloc proposa una explicació mitjançant els condicionaments.
Ho justifica considerant irrellevants els processos interns, ja que no poden
ser mesurables ni observables de manera directa. Per tant, proposa un
enfocament extern i traduït en termes pedagògics significa que una persona
aprén quan s’observa un canvi en el seu comportament. Així doncs,
l’aprenentatge es veu com un producte i no com un procés, que s’acostaria més a
una visió més actual de la pedagogia.
Pel que fa als antecedents, podem destacar alguns
aspectes que van contribuir a l’aparició del conductisme. En primer lloc, el
fet que la psicologia passara a considerar-se ciència. Per una altra banda, les
arrels que trobem en la tradició materialista dels segles XVII i XIX, encara
que la novetat va ser prescindir completament dels factors mentals. I per
últim, cal dir que també existeixen influències de la Teoría de l’Evolució de
Darwin, tenint en compte que els avanços en la experimentació amb animals van
indicar que no eren necessaris processos mentals interns per a explicar la
conducta.
Ara bé, qui va ser el primer en parlar del
conductisme? Doncs es considera que el seu fundador va ser el psicòleg
nord-americà Watson amb la
publicació de “La Psicologia tal com la veu un conductista” (1913). Aquest,
influenciat pel descobriment dels reflexes condicionats del fisiòleg i neuròleg
Pavlov, va intentar explicar el
comportament humà mitjançant les relacions estímul-resposta. I per tal de
demostrar els principis d’aquest anomenat “condicionament clàssic” va portar a
terme un controvertit experiment amb un xiquet d’onze mesos conegut popularment
com “el menut Albert” i intentar condicionar la seua reacció de por a una rata
blanca. D’aquesta manera pretenia fer veure que els temors infantils i altres
reaccions emocionals són adquirides. Considera al bebé com una tàbula rasa
sense tendències innates, sobre la qual s’escriu l’experiència i que dependrà
totalment de l’ambient on es crie. I fins i tot va arribar a assegurar que
aplicant tècniques de modificació de conducta podria aconseguir qualsevol tipus
de persona que desitjara.
Experiments com aquests amb xiquets i animals que
posen en dubte l’ètica també són adoptats per altres figures destacades
d’aquesta corrent, com és Skinner i
el seu conductisme radical. Entre els experiments més coneguts està la “Caixa
de Skinner”, on palomes famolenques van desenvolupar una conducta supersticiosa;
el Projecte Pelicà, que consistia a entrenar palomes com a projectils suïcides en
la Segona Guerra Mundial; o el bressol d’aire, dissenyat amb l’objectiu
d’ajudar a criar els xiquets.
Aquest psicòleg i filòsof va desenvolupar el
conegut com “condicionament operant”, basat en els estudis de Thornike sobre les conseqüències de la
conducta, l’anomenada “Llei de l’Efecte”. Defensava que tant els animals com
els humans repetien conductes que portaven a resultats favorables (reforç) i
suprimien les que desembocaven en resultats desfavorables (càstig). Tant és
així, que en un dels seus assajos titulat “On having a poem” on analitza el
concepte de creativitat, va arribar a afirmar que el poeta “té” un poema de la
mateixa manera que la gallina posa un ou. És a dir, com a resultat de la
constitució física del poeta i de les recompenses al llarg dels anys que van
reforçar la conducta de “tindre” altres poemes bons.
I, com a últim personatge a destacar, cal parlar
també de Bandura, el qual es
considera que manté una posició de transició entre el conductisme i la
psicologia cognitiva que apareixerà als anys 50. Aquest aposta per un
aprenentatge observacional basat en models, a través d’observar el comportament
d’altres persones, i considera aquest el procés central del desenvolupament.
Afirma que els humans són éssers cognitius, és a dir, processadors actius
d’informació. Els xiquets aprenen contínuament respostes tant desitjables com
no desitjables, per tant hem de “mantindre oberts els seus ulls”. I per a
demostrar que tota conducta humana és apresa a través de la imitació social i
les repeticions, en lloc d’heretar-se a través de factors genètics, va portar a
terme l’experiment Bobo Doll. Aquest consistia a comprovar si els xiquets
imitaven l’exemple d’un adult que tenia conductes agressives amb un ninot
davant d’ells.
Una vegada hem fet un repàs dels orígens i
principis bàsics del conductisme, podem considerar com aspecte positiu
d’aquesta corrent les seues contribucions quant a riquesa de la informació que
ha proporcionat sobre els xiquets i adolescents en desenvolupament, i com a
aplicacions pràctiques cal mencionar la possibilitat d’eliminar moltes
conductes problemàtiques mitjançant tècniques de modificació de conducta.
Ara bé, entre les crítiques que ha rebut cal dir
que ha sigut acusat, entre altres coses, de percebre l’aprenentatge des d’un
punt de vista mecànic, deshumà i reduccionista. De fet, s’ha arribat a
descriure el conductisme com la Teoria de la caixa negra, ja que no considerava
el que succeïa dins de l’organisme, és a dir, no tenia en compte ni les
influències biològiques ni els processos cognitius no observables. Per una
altra part, també cal considerar que la simple repetició no garantitza
l’assimilació d’una nova conducta, sols la seua execució i la situació apresa
no és fàcilment generalitzable a altres situacions. Per tant, potser el mètode
conductista siga útil per a adquirir coneixements memorístics que no requerixen
un nivell alt de comprensió, com per exemple aprendre les capitals del món o
les taules de multiplicar. Tanmateix, personalment considere que és molt més
encertat explicar-li a un xiquet per què ixa acció o contingut està bé o
malament i fer-li entendre el per què de les coses, ja que d’aquesta manera
podrà aplicar-ho a altres situacions futures similars i l’incitarà a pensar per
sí mateix.
Bibliografia:
FERNÁNDEZ, J. L. (2000) Procesos
básicos de psicología general I (3 ed.). Madrid: Sanz y Torres.
PERKINS, D. (1995) La
escuela inteligente: del adiestramiento de la memoria a la educación de la
mente. Barcelona: Gedisa.
ROCABERT, E. (2014
)
Bloque T.1 Introducción y conceptos básicos. Tema 1: Enseñanza y aprendizaje en
contextos educativos. [Diapositives de PowerPoint] Recuperat de
https://aulavirtual.uv.es
