Montessori i la pedagogia científica

Considerada la primera dona metgessa doctorada en Itàlia en 1896, Maria Montessori va ser la precursora de la coneguda com pedagogia científica i una gran aportació seua va ser l’establiment de les etapes de desenvolupament. Els seus inicis professionals van ser en una clínica psiquiàtrica on va començar a donar-se compte que molts problemes dels xiquets no eren deguts a motius psíquics, sinó pedagògics. Aleshores, va decidir experimentar la seua idea de donar-li més importància a la carència d’afecte en els xiquets i proporcionar-los un ambient tranquil i d’amor. Apostava per otorgar-li un respecte a l’alumne, donar-li llibertat i la possibilitat de que explorara per sí mateix, de manera que el professor actuava com un observador-guia, seguint el principi de la mínima intervenció, però sí proposant xicotets canvis necessaris per a conduir-los a mode de reforç. En concordança amb la seua formació científica, considerava que calia observar el comportament del xiquet i deixar que aquest decidira què vol aprendre, per prova i error. Segons ella, “el xiquet és el pare de l’home” i és capaç d’entendre i assumir-ho tot.

         Les aules segons el mètode compleixen unes condicions peculiars, com per exemple mantindre els joguets en el seu lloc establert per a que fóra més senzilla la seua associació, i compten amb materials específics i adaptats que també contribueixen a l’autocorrecció. En elles es proposen activitats aplicades a la vida social, les labors de casa i s’introdueixen elements referents a animals o plantes, amb l’objectiu de despertar la curiositat i inquietuds dels xiquets. La finalitat per tant és l’autoaprenentatge, motivar-los a ser curiosos i aconseguir que es senten orgullosos de sí mateixos sense necessitat d’obtindre un premi extern.

       Ara bé, sorgeixen moltes qüestions referents a aquest plantejament. Per què sols utilitzar objectes de la vida real d’adults i no incorporar objectes que potencien la creativitat dels xiquets? D’altra banda, ja que cal afrontar el sistema educatiu real i intregrar-se en la resta de la societat, fins quan és adequat aquest mètode? I per últim, donat que en l’actualitat l’existència d’Escoles Montessori es redueix a l’àmbit privat, seria possible crear escoles més accessibles?