Stop Motion_Autumn Story

Reflexió sobre l'educació

      Ja fa quasi un quart d'hora que ha començat la classe i ella seguix davant el full en blanc amb el llapis en la mà. Acabe d'ajudar-li a obrir un pot de tèmpera a un altre alumne i decidisc acostar-me a vore per què no ha sigut capaç de dibuixar encara res. La resposta em sorprén : "En casa buscaré exemples per internet, és que sinó a mi soles no m'ix res. No sé inventar".

     Malauradament és un pensament prou comú i es repetix en molts d'ells. Xiquets d'onze i dotze anys amb una sobresaturació d'informació i accés a qualsevol recurs amb un sol clic a través de les noves tecnologies, als quals els costa imaginar, pensar per si mateixos i que troben més fàcil copiar i reproduir com a màquines. A més a més, acostumats la major part d'ells a rebre encara mètodes tradicionals d'ensenyament, veuen una pèrdua de temps passar hores realitzant les mateixes làmines any rere any i òbviament, creuen que l'assignatura de plàstica té poca utilitat.

     Este és sols un dels tants moments durant el meu periode de pràctiques que m'han fet qüestionar-me molts aspectes de com el sistema educatiu aborda aquesta branca de l'ensenyament. El menyspreu cap a les matèries de dibuix es fa patent en el tractament des de les institucions que les deixen en últim lloc, es proposen enfocaments equivocats i impera una creença a nivell general de què tenen poques eixides professionals i no cal que siguen una prioritat, i fins i tot, el mateix ministre d'educació ha arribat a dir que "la plástica distrae de las demás asignaturas".

     Doncs precisament les ensenyances artístiques són les que més fomenten la creativitat, la capacitat de pensar més enllà de la realitat, d'innovar i despertar el pensament divergent. Per tant, com a docents, hem de lluitar per a que no s'infravolore la importància del nostre camp, millorar la qualitat de l'ensenyament sense mesurar els resultats a través d'informes PISA, proves tipus test i una nota numèrica, sinó avaluant realment les capacitats que adquirixen els estudiants, els valores treballats i aspectes més enllà dels continguts estrictament académics. Cal que per una banda s'establisca una disminució de la ràtio d'alumnes per classe, garantir el bon estat i funcionament dels centres, millorar les condicions laborals dels professors, etc. Però sobretot, cal que cada professor ens prenguem seriosament la nostra tasca, ja que al fi i al cap, som nosaltres els que tenim l'última paraula i  decidim quina va a ser la dinàmica a l'aula. Des del curriculum oficial s'establixen uns continguts comuns per a tots, però en la realitat nosaltres podem proposar la metodologia que considerem més oportuna i plantejar activitats més innovadores. Per tant, hem d'esforçar-nos per a formar persones amb cultura, valors i que es senten capaços de pensar lliurement, i d'aquesta manera l'educació a través de l'art adquirix tot el seu sentit.

Corbes tècniques i corbes còniques

Pecha-kucha realitzat per a la presentació a classe del tema 39. Corbes tècniques i corbes còniques.

(PDA) Pequeños Dibujos Animados

La Aventura del Saber. (PDA) Pequeños Dibujos Animados

In Movement. L'art com a motor del canvi social

In Movement és una ONG que treballa a Uganda amb joves amb problemes i utilitza l'art com a ferramenta del canvi social. Educació artística traduïda en classes de pintura, música, poesia, circ, grafiti, teatre, fotografia i sobre tot dansa. D'aquesta manera els ajuda a guanyar seguretat, estímul i autoestima.

Son las ocho de la mañana, las calles de Kampala ya hierven de actividad y el sol todavía no te funde la piel. Esta mañana no se ha producido ningún corte de agua en Kansanga, un gueto cualquiera de la ciudad. Iván ha podido lavarse en condiciones, gracias al grifo que se encuentra cerca de su casa y que comparten cientos de vecinos. Es presumido y le gusta ir impecable. Intenta peinarse, sujetando un trozo de espejo roto, se queja de su pelo rebelde, elige una gorra y sale de su casa de nueve metros cuadrados para ir a bailar.

Es un lujo inusual vivir solo, más aún si solo se tienen 18 años. Su madre vive en el pueblo. Cuando se prostituía, los clientes la penetraban sin preservativo en contra de su voluntad, pero necesitaba el dinero para dar de comer a sus hijos y cayó enferma de sida. “Mi madre empezó vendiendo fruta en las calles, luego vendía su cuerpo”. No sabe dónde están sus hermanos. Se crió con unos tíos que lo maltrataban y se escapó. Consiguió algo de dinero hace un par de años, cuando le eligieron para actuar en Polonia y en Francia con otros jóvenes en riesgo de exclusión social.

Tras media hora andando llega a In Momovent: un jardín con una hormiga gigante esculpida en hierro, un aula multidisciplinar, una sala de baile y una oficina. Un centro creado por una ONG española para jóvenes con problemas de todo tipo donde el arte es el protagonista.

Educación artística traducida en clases de pintura, música, poesía, circo, grafiti, teatro, fotografía y, por supuesto, danza. Un oasis en el que Iván encuentra seguridad, estímulo y autoestima. Aquí desarrolla su creatividad, aprende que, a pesar de todas las dificultades diarias con las que tiene que lidiar, puede elegir. Él ahora sabe que es único y desarrolla un pensamiento crítico también único que le distingue de todos los demás.

“Soy quien soy porque todas estas actividades me han enseñado técnicas para tener seguridad en mí mismo, para dirigir mi vida y para controlar mi temperamento. Ahora sé hablar en público, incluso puedo enseñar a otros lo que he aprendido. He entendido el sentido del esfuerzo vinculándolo a objetivos y a la obtención de resultados. He aprendido a compartir y a afrontar los retos diarios con una actitud constructiva”. Así describe Iván su evolución desde que descubrió el poder del arte como motor para su desarrollo.

“El arte conduce al cambio social irremediablemente y ese es el objetivo de nuestra labor aquí”, resume Begoña Caparrós, abogada, actriz y fundadora del proyecto que puso en marcha hace casi diez años. “Intentar que un niño oprimido, desarticulado por la pobreza y las vejaciones de la guerra o la orfandad, pueda conseguir su sentido de la identidad e iniciativa es fundamental. La pobreza es una trampa que genera una baja autoestima y eso tiene unas consecuencias nefastas para el ser humano. Atender las necesidades primarias es una emergencia, sin duda, pero no solo de pan vive el hombre. Sin embargo, parece que impulsar el desarrollo de la creatividad y ofrecer acceso a la cultura o al arte es solo patrimonio de las sociedades más desarrolladas. Cuando está de sobra demostrado que estos estímulos son imprescindible para romper el ciclo perverso de la pobreza y crear una sociedad avanzada”, explica.


Begoña transmite también su preocupación por la sostenibilidad de los proyectos de estas características: “Ahora, con los drásticos recortes en cooperación, nos es muy difícil mantener el proyecto a flote, precisamente porque es complicado transmitir a los posibles donantes la trascendencia de esta labor educativa a través del arte”.

Muchos de los casi 300 estudiantes inscritos en los programas artísticos de In Movement viven en la extrema pobreza y son víctimas directa o indirectamente del sida, de la reciente guerra civil en el norte de Uganda, del abuso, del abandono y del alcoholismo. A pesar de los muchos obstáculos a los que se enfrentan estos chicos y chicas, aquí encuentran la fuerza que les empuja a construir una vida mejor para sí mismos.

"La cultura debe reconocerse como vehículo de desarrollo sostenible, puede crear empleos, crear una inclusión social mayor y es fundamental para movilizar a las comunidades en la lucha contra la pobreza". Así llamaba la atención al mundo Irina Bokova, directora general de la Unesco, el pasado octubre en el Foro Mundial de la UNESCO sobre la cultura y las industrias culturales (FOCUS).

El caso es que quedan pocos meses para la revisión de los Objetivos de Desarrollo del Milenio. La Asamblea de Naciones Unidas pondrá encima de la mesa, con luz y taquígrafos, quince años de aciertos y errores en áreas de educación, igualdad, salud y medio ambiente y se articularán los nuevos Objetivos de Desarrollo Sostenible.

Efectivamente, según informes y estadísticas de diverso pelaje, ha aumentado el índice de niños escolarizados, brillando así el segundo de los objetivos del milenio: lograr la enseñanza primaria universal. La tasa neta de matriculación de niños en primaria es del 94% en Uganda, muy similar al resto del África subsahariana. Pero en la letra pequeña de este éxito encontramos que muchos niños abandonan la escuela antes de terminar el curso (por falta de salud, escasez de recursos económicos, distancia a la escuela…). También está en entredicho la calidad de la educación recibida y la capacitación profesional de algunos maestros.

Además, no podemos obviar que éste es solo un paso hacia la educación secundaria y superior. Esos niños y niñas, si nada lo impide, llegarán a adultos, serán ciudadanos que conformarán el futuro tejido político, económico y social del país.

Mary Frances Ibanda es profesora de escritura creativa. Propone que escriban sobre cómo se ven dentro de diez años, por ejemplo. Esto supone un verdadero reto a unos niños y niñas a los que nunca nadie ha planteado preguntas sobre su futuro. Ni siquiera ellos mismos se habían permitido ese lujo antes.


“Después de enseñar en la escuela un tiempo, sentí que la forma en que estaba enseñando a los niños no me convencía, porque era en un aula y, básicamente, sólo les enseñábamos habilidades académicas. Llegué a la conclusión de que si ellos aprendían otras destrezas a través de las artes, les serviría como plataforma para que pudieran transformarse a sí mismos y a la sociedad”, nos cuenta Mary satisfecha de poder aportar su granito de arena al progreso de la juventud de su país.

Para una formación completa hace falta algo más que habilidades numéricas o conocimiento del lenguaje. Nos lo recuerda Unicef en su reciente informe sobre el Estado Mundial de la Infancia (2014): ”Para sobrevivir y desarrollar plenamente su potencial, los niños necesitan una educación que enriquezca sus mentes y los dote de conocimientos y habilidades útiles para la vida. De igual modo, deben poder vivir libres de violencia y explotación, y disponer de tiempo y espacios para el juego”.

Así empezó para Kibuuka Mukisa Oscar lo de la fotografía, como un juego. Aficionado al breakdance, le dejaron una cámara compacta para hacer algunas fotos a miembros del Breakdance Project Uganda. Su madre no podía pagar el colegio a sus dos hijos, así que dejó que su hermano siguiera estudiando y él apostó por la fotografía. Hoy tiene 22 años y paga los objetivos de su cámara con microcréditos. Su última exposición individual fue en Berlín el verano pasado, ha dirigido tres documentales y es profesor de fotografía para niños sin recursos. “Para mí la creación artística tiene un efecto terapéutico y busco que los niños a los que enseño fotografía expresen con libertad lo que llevan dentro”, apunta Kibuuka Mukisa Oscar, mientras muestra algunas fotos que acaba de positivar.

En casa de Frank están de limpieza. Makindye es un slum especialmente bullicioso y alegre. Se pone su jersey rojo de Mickey Mouse y caminamos hacia el centro. Quiere ser abogado y hombre de negocios, que eso del arte está muy bien, pero él quiere luchar contra la corrupción, ganar dinero y viajar a América.

Cuando Frank entró en In Movement, era un niño tímido, mal estudiante, con desidia y sin ningún interés por nada en particular: “Somos 12 hermanos de distintas madres y, bueno, nunca he recibido mucha atención en casa, somos tantos…”. Las vidas de los niños se ven afectadas por el número de padres y hermanos con los que conviven, según el Mapa de los Cambios en la Familia y Consecuencias en el Bienestar Infantil. Esto, en un país como Uganda, donde cada mujer da a luz a una media de 6,1 niños y con un 60% de su población menor de 18 años, se convierte en un indicador importante que el sistema educativo debe tener en cuenta.

“A través de las actividades artísticas en las que participa desde hace ya cuatro años, se despertó su curiosidad y ha desarrollado una gran capacidad de análisis. Hoy le gusta charlar sobre el neocolonialismo y leer sobre las nuevas leyes que se están aprobando en Uganda”, explica Rachelle Sloss, directora de In Movement al hablar de Frank.

“He observado que para mejorar necesito orientación de otros, crítica constructiva y, gracias a eso, aquí también estoy aprendiendo a ser autocrítico. Creo que ahora soy mejor persona y siento que le soy útil a la comunidad”, reflexiona Frank Mughisa de 17 años durante el intermedio de la clase de música.


El sistema educativo tradicional no fomenta el debate, ni la duda, solo verbaliza axiomas que hay que tragar sin masticar. No incita a pensar de una manera creativa, ni promueve la individualidad ni la iniciativa. El arte, en este caso, funciona como catalizador, como herramienta para el crecimiento personal y, posteriormente, como instrumento para el cambio social.

En un descanso entre la clase de pintura y la de teatro, Mercy, Rachel, Phionah, Zulaikah y Esther comen matooke (puré de plátano hervido) y cuentan que quieren ser periodistas, abogadas y dedicarse a la política. Aspiran a que se respeten todos los derechos humanos y hablan de abolir leyes injustas. Se charla sobre la prohibición gubernamental de llevar minifalda, la controvertida ley sobre la homosexualidad o las desorbitadas sanciones que se aplican a los vendedores ambulantes.

Hamuza vive en Kibuli. El hedor en el gueto es insoportable. La canalización de aguas fecales es deficiente y hay residuos estancados por todas partes. Son seis hermanos y viven en espacio mínimo, una caja de zapatos de metal, con su madre, que trabaja de sol a sol y llega exhausta solo para dormir en el hueco del suelo que sus hijos le reservan. Está llena de tapetes de ganchillo, que decoran paredes y muebles, convirtiendo este cuadrado de aluminio en un hogar. Ella solo puede pagar el colegio a dos de los niños así que se van turnando para ir a la escuela. A sus quince años Hamuza Primo podría estar esnifando queroseno, tan de moda en Central Kampala, junto a otros cientos de niños en sus mismas circunstancias. Pero él quiere terminar los deberes e ir a practicar la coreografía que aprendió ayer.

Allí olvida sus miedos y su espíritu se fortalece. Le prestan atención y él se presta atención a sí mismo. Ahora levanta su voz, se expresa y comparte. El arte compartido genera solidaridad y cohesión. Se desarrolla el sentido de justicia. Tras horas, días y meses de práctica, su danza mejora, quiere enseñar a otros y germina la capacidad de liderazgo.

“Me sentía muy perdido cuando mi padre murió”, cuenta Hamuza mientras se quita sus viejas zapatillas para entrar en la sala de baile. “Mi madre no podía pagarnos el colegio y todo me daba igual. Ahora he encontrado esa fuerza, el baile es mi vida y lucho a diario para llegar a ser un gran bailarín. Me veo como alguien que genera cambios positivos en la comunidad, que anima y apoya a los compañeros para que cumplan sus sueños”.


Les han contratado para actuar en una boda dentro de un par de meses y ese es su objetivo inmediato. En unos años quiere formar parte del ballet nacional y hacer giras internacionales, representando a su país en los escenarios de los grandes teatros. Porque Hamuza, a diferencia de muchos otros niños africanos, sí sabe soñar.

http://elpais.com/elpais/2015/02/04/planeta_futuro/1423067792_620194.html

http://elpais.com/elpais/2015/02/04/album/1423069388_875507.html

http://www.inmovement.org/

Poesia visual

"Boja"

"Kinoki, cine documental"

Enllaç directe al programa La Aventura del Saber

http://javierjaen.blogspot.com.es

http://www.javierjaen.com/

"Dripped", tribut a Jackson Pollock

Explosions de colors sobre un llenç, esguits sense un sentit aparent...d'on sorgeix aquest tipus d'art del caos? Aquest curtmetratge d'animació dirigit per Léo Verrier en 2011 ens conta d'una manera curiosa el procés creatiu de Jackson Pollock, figura clau del moviment de l'expressionisme abstracte i conegut internacionalment pel seu estil únic d'esguitar pintura.

El model didàctic constructiu o aproximatiu

Si seguim una classificació tradicional de models didàctics podem diferenciar tres tipus:

• El model normatiu, centrat en el contingut, on el professor es limita a fer una transferència de coneixements ja establerts. S’identifica amb la corrent conductista.
• El model incitatiu, centrat en l’alumne, en el qual es produeix un aprenentatge per descobriment.
• El model apropiatiu, mitjançant el qual l’alumne fa seu ixe coneixement, s’apropia d’ell i pot transferir-lo a altres contextos. Està centrat en el procés de construcció del saber per part de l’alumne, per la qual cosa també rep el nom de constructiu. I també s’anomena aproximatiu, ja que es produeix una interacció amb el coneixement a través de successives aproximacions, és a dir, no s’aprén d’una manera lineal, sinó en espiral.

I és en aquest últim model, basat en les teories cognitives de l’aprenentatge, en el qual aprofundirem en aquest article.

En primer lloc, cal dir que la tasca docent comença per conéixer quins són els coneixements previs dels alumnes, que se suposa tots posseeixen, i establir una relació amb el nou coneixement. D’aquesta manera, basant-se en la teoria d’Ausubel, el que es pretén és construir un aprenentatge significatiu, amb sentit, el qual durarà més, serà operant i funcional.

I com es produeix aquesta construcció? Piaget proposa que hi ha dues maneres d’organitzar el coneixement: per “assimilació”, el nou coneixement s’integra en les estructures prèvies sense modificar-les; o per “acomodació”, es requereix una reestructuració i l’aprenentatge es produeix a partir d’equilibracions successives per a superar l’anomenat conflicte cognitiu. Així doncs, podem dir que les relacions socials afavorixen l’aprenentatge, ja que introdueixen contradiccions, per tant és recomanable fer activitats grupals. I en aquest punt enllaça amb el que defén Vygotsky, ja que al promoure el socio-conflicte cognitiu es situa en les zones de desenvolupament potencial dels alumnes. Per tant, aquest mètode no es centra en el nivell de “desenvolupament real”, determinat per la capacitat de resoldre independentment un problema, sinó en el nivell de “desenvolupament potencial”, veure què és capaç de fer l’alumne comptant amb ajuda mitjançant un aprenentatge interpersonal, que evidentment serà superior.

I de quina manera es pot provocar el conflicte cognitiu a l’aula? Doncs l’estratègia d’aprenentatge que pareix més adequada és la de situació-problema. Partint de què l’alumne ja té uns coneixements previs, es proposa un plantejament nou que no pot ser resolt simplement aplicant les seus idees prèvies, sinó per la reestructuració d’aquestes, i requerix la col·laboració amb altres companys. El professor assumeix que l’alumne és un subjecte actiu, responsable del seu procés de construcció-reconstrucció del coneixement i que pot progressar en la formació dels seus propis instruments de coneixement. És a dir, l’ensenyança s’orienta més cap al desenvolupament de determinades capacitats que a l’adquisició d’uns continguts.

Per tant, l’avaluació no té sentit que siga un simple anàlisi dels resultats, sinó que deu ser entesa com l’anàlisi del procés. Un procés que no consta d’un únic moment, sinó que és continu i formatiu, i en el qual intervé tant el professor, com la família, companys i tot el context on es situa l’alumne. I d’ací es dedueix que l’atenció a la diversitat té un paper clau, ja que no existeix un únic camí per a aprendre, sinó que cadascú recorrerà el seu segons les seus pròpies realitats i contextos.

També cal destacar que durant aquest procés l’error no té una connotació negativa i no sempre reflexa ignorància o falta de coneixement. El professor ha de saber aprofitar aquest element com un punt de partida per a conèixer les idees prèvies dels seus alumnes, promoure un desequilibri cognitiu i poder avançar.

La meta és que l’alumne siga autònom, que “aprenga a aprendre”, i per això cal promoure el debat, la confrontació i l’argumentació. D’aquesta manera l’educació considere que adquerix el valor que realment té i es posen els mecanismes adequats per a que la societat avance. El professor té el paper de vital importància de descobrir-li als seus alumnes que poden pensar per si mateixos, els motiva a superar reptes i crèixer tant a nivell acadèmic com personal. El poder de l’educació resideix en formar persones que siguen crítiques i que puguen aportar noves idees. Donar-los els mitjans i les ferramentes necessàries per a que puguen avançar, i el més important, que sàpiguen com utilitzar-les davant qualsevol cas que se’ls plantege. Fent una comparació, no es dóna als alumnes el menjar ja cuinat i només s’han de limitar a engolir-lo com ocorre en el mètode normatiu, sinó que se’ls dóna accés a la cuina i se’ls proporciona el secret de la recepta, el llistat d’ingredients i accions que poden realitzar. Els alumnes junt als seus companys aniran provant, investigant possibles millores i interioritzant ixos coneixements baix la guia de l’expert en un ambient on el diàleg es fonamental. Així quan en un futur s’hagen de defendre en una altra cuina, amb altes companys i la procedència dels ingredients siga diferent, també sàpiguen actuar de manera efectiva, i inclús atrevir-se a innovar.

Bibliografia:

Araujo, J. B. y Chadwick, C. B. (1988) Tecnología Educacional: Teorías de la Instrucción.  Barcelona: Paidós

García, C (2010) El modelo didáctico apropiativo-aproximativo. Recuperat de:

http://paraquefuturoeducamos.blogspot.com.es/2010/10/el-modelo-didactico-apropiativo.html

Moreira, M. A. (2005). Hablemos más de métodos de enseñanza y menos de máquinas digitales: los proyectos de trabajo a través de la WWW. Revista Cooperación educativa del MCEP, 79, 26-32. Recuperat de:

http://manarea.webs.ull.es/articulos/art13_metproyectos.pdf

ROCABERT, E. (2014) Bloque T.1 Introducción y conceptos básicos. Tema 1: Enseñanza y aprendizaje en contextos educativos. [Diapositives de PowerPoint] Recuperat de https://aulavirtual.uv.es

T'uneixes a la rEDUvolution?

Acabar amb l'actual "educació bulímica", en la qual els alumnes ho memoritzen tot de colp, ho vomiten a l'examen i després es queden buits. Donar-li nous papers al professor: productor cultural, coacher, dj que agafa conceptes i fa un remix segons els seus criteris i les necessitats dels alumnes, i fins i tot hacker que posa en qüestió les institucions. Crear a les aules "comunitats d'aprenentatge" on no es produeix únicament una comunicació unidireccional professor-alumnes, sino que té lloc un diàleg on tots aprenen de tots, inclús el professor dels alumnes.

Aquests són alguns dels plantejaments innovadors que ens proposa Maria Acaso en aquest llibre i que van en concordança amb la mentalitat d'altres experts com Ken Robinson, Elizabeth Ellsworth, Sugatra Mitra o Tonucci.

Vos deixe l'enllaç a una entrevista on la pròpia autora ens parla en què consisteix aquesta rEDUvolution:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-aventura-del-saber/aventura-del-saber-maria-acaso-reduvolution/2401948/

Acaso, M. (2013) Reduvolution: hacer la revolución en la educación. Barcelona: Paidós

Dansant pel paper en blanc

Corbes, circunferències, tangències...de segur que estàs pensant en alguna classe de dibuix tècnic fent ús del compàs. Però no, en aquest cas l'instrument és el propi cos sencer traçant moviments amb carbonet sobre un suport en blanc. Un cos que es converteix en pinzell per a dibuixar gestos i emocions, combinant d'una manera sorprenent la dansa i l'art visual.

   

   http://www.heatherhansen.net

Centrem-nos!

El concepte de simetria és clau per al rodatge d'escenes al cinema i portat al límit és capaç de reflexar una perfecció visual tan marcada que resulta fins i tot incòmoda per a l'ull de l'espectador. El director Wes Anderson és un gan coneixedor d'aquest efecte i no desaprofita una bona oportunitat per a posar-lo en pràctica. Trobem mostres en obres seues com Darjeeling Limited, Life Aquatic, Moonrise Kingdoom o El gran hotel Budapest.

Wes Anderson // Centered from kogonada on Vimeo.

Recordant imatges

Buscant entre els treballs que vaig fer anys enrere durant la secundària i batxillerat, he trobat aquest que recorde de manera especial. L'activitat que ens va proposar el professor d'Educació plàstica i visual en 2n de la ESO consistia en què triarem lliurement una imatge cadascú per a representar-la mitjançant la tècnica del puntejat amb permanent sobre una làmina A3 d'acetat. La dificultat residia en aconseguir formar la imatge únicament a partir dels diferents grossors i els espais entre els punts.

Callejas, I (2002) La llum de la candela.
Làmina d'acetat sobre cartolina

Ruano, A. (1982) Il·lustració per a conte infantil (Mateos, 1995)

Referència bibliogràfica:

Mateos, P. (1995) Jeruso quiere ser gente (16 ed.) Madrid: Ediciones SM

Dibuixant sons

Qui diu que els sons no es dibuixen? Deixar-se portar per la música i intentar traduir del llenguatge musical al llenguatge visual és tota una experiència que podem incorporar en la docència del dibuix. Fer traure a l'alumne l'artista que porta dins i deixar que lliurement faça la seua pròpia traducció personal del que la música li transmiteix. Color, textura, ombres, trassos, pinzellades, formes... tot això i més serà el que anirà plasmant sobre la làmina en blanc, fruit de la seua emoció i les sensacions que experimente mentre seguix el que li suggereix el ritme, les notes i la intensitat.

La pedagogia conductista. Origen i principis bàsics

Als any 20 sorgeix als Estats Units una corrent psicològica que acabarà aplicant-se en l’àmbit pedagògic i marcarà profundament la història de l’educació, tant per les seues aportacions com per les nombroses crítiques que ha rebut i que fins i tot l’acusen de ser la causant dels problemes actuals de l’educació. Parlem doncs del conductisme, el qual ha sigut un dels paradigmes que s’ha mantingut durant més anys i de major tradició. Va aparèixer com a contraposició a les explicacions mentalistes i pre-científiques basades en la “introspecció”, és a dir, rebutja el paper explicatiu de la conducta que tenia l’instint i en el seu lloc proposa una explicació mitjançant els condicionaments. Ho justifica considerant irrellevants els processos interns, ja que no poden ser mesurables ni observables de manera directa. Per tant, proposa un enfocament extern i traduït en termes pedagògics significa que una persona aprén quan s’observa un canvi en el seu comportament. Així doncs, l’aprenentatge es veu com un producte i no com un procés, que s’acostaria més a una visió més actual de la pedagogia.

Pel que fa als antecedents, podem destacar alguns aspectes que van contribuir a l’aparició del conductisme. En primer lloc, el fet que la psicologia passara a considerar-se ciència. Per una altra banda, les arrels que trobem en la tradició materialista dels segles XVII i XIX, encara que la novetat va ser prescindir completament dels factors mentals. I per últim, cal dir que també existeixen influències de la Teoría de l’Evolució de Darwin, tenint en compte que els avanços en la experimentació amb animals van indicar que no eren necessaris processos mentals interns per a explicar la conducta.

Ara bé, qui va ser el primer en parlar del conductisme? Doncs es considera que el seu fundador va ser el psicòleg nord-americà Watson amb la publicació de “La Psicologia tal com la veu un conductista” (1913). Aquest, influenciat pel descobriment dels reflexes condicionats del fisiòleg i neuròleg Pavlov, va intentar explicar el comportament humà mitjançant les relacions estímul-resposta. I per tal de demostrar els principis d’aquest anomenat “condicionament clàssic” va portar a terme un controvertit experiment amb un xiquet d’onze mesos conegut popularment com “el menut Albert” i intentar condicionar la seua reacció de por a una rata blanca. D’aquesta manera pretenia fer veure que els temors infantils i altres reaccions emocionals són adquirides. Considera al bebé com una tàbula rasa sense tendències innates, sobre la qual s’escriu l’experiència i que dependrà totalment de l’ambient on es crie. I fins i tot va arribar a assegurar que aplicant tècniques de modificació de conducta podria aconseguir qualsevol tipus de persona que desitjara.

Experiments com aquests amb xiquets i animals que posen en dubte l’ètica també són adoptats per altres figures destacades d’aquesta corrent, com és Skinner i el seu conductisme radical. Entre els experiments més coneguts està la “Caixa de Skinner”, on palomes famolenques van desenvolupar una conducta supersticiosa; el Projecte Pelicà, que consistia a entrenar palomes com a projectils suïcides en la Segona Guerra Mundial; o el bressol d’aire, dissenyat amb l’objectiu d’ajudar a criar els xiquets.

Aquest psicòleg i filòsof va desenvolupar el conegut com “condicionament operant”, basat en els estudis de Thornike sobre les conseqüències de la conducta, l’anomenada “Llei de l’Efecte”. Defensava que tant els animals com els humans repetien conductes que portaven a resultats favorables (reforç) i suprimien les que desembocaven en resultats desfavorables (càstig). Tant és així, que en un dels seus assajos titulat “On having a poem” on analitza el concepte de creativitat, va arribar a afirmar que el poeta “té” un poema de la mateixa manera que la gallina posa un ou. És a dir, com a resultat de la constitució física del poeta i de les recompenses al llarg dels anys que van reforçar la conducta de “tindre” altres poemes bons.

I, com a últim personatge a destacar, cal parlar també de Bandura, el qual es considera que manté una posició de transició entre el conductisme i la psicologia cognitiva que apareixerà als anys 50. Aquest aposta per un aprenentatge observacional basat en models, a través d’observar el comportament d’altres persones, i considera aquest el procés central del desenvolupament. Afirma que els humans són éssers cognitius, és a dir, processadors actius d’informació. Els xiquets aprenen contínuament respostes tant desitjables com no desitjables, per tant hem de “mantindre oberts els seus ulls”. I per a demostrar que tota conducta humana és apresa a través de la imitació social i les repeticions, en lloc d’heretar-se a través de factors genètics, va portar a terme l’experiment Bobo Doll. Aquest consistia a comprovar si els xiquets imitaven l’exemple d’un adult que tenia conductes agressives amb un ninot davant d’ells.

Una vegada hem fet un repàs dels orígens i principis bàsics del conductisme, podem considerar com aspecte positiu d’aquesta corrent les seues contribucions quant a riquesa de la informació que ha proporcionat sobre els xiquets i adolescents en desenvolupament, i com a aplicacions pràctiques cal mencionar la possibilitat d’eliminar moltes conductes problemàtiques mitjançant tècniques de modificació de conducta.

Ara bé, entre les crítiques que ha rebut cal dir que ha sigut acusat, entre altres coses, de percebre l’aprenentatge des d’un punt de vista mecànic, deshumà i reduccionista. De fet, s’ha arribat a descriure el conductisme com la Teoria de la caixa negra, ja que no considerava el que succeïa dins de l’organisme, és a dir, no tenia en compte ni les influències biològiques ni els processos cognitius no observables. Per una altra part, també cal considerar que la simple repetició no garantitza l’assimilació d’una nova conducta, sols la seua execució i la situació apresa no és fàcilment generalitzable a altres situacions. Per tant, potser el mètode conductista siga útil per a adquirir coneixements memorístics que no requerixen un nivell alt de comprensió, com per exemple aprendre les capitals del món o les taules de multiplicar. Tanmateix, personalment considere que és molt més encertat explicar-li a un xiquet per què ixa acció o contingut està bé o malament i fer-li entendre el per què de les coses, ja que d’aquesta manera podrà aplicar-ho a altres situacions futures similars i l’incitarà a pensar per sí mateix.

Bibliografia:

FERNÁNDEZ, G. (2009) El conductismo: una aproximación al estudio científico del comportamiento humano. Recuperat de http://savecc.org/wp/wp-content/uploads/2009/05/el-conductismo.pdf

FERNÁNDEZ, J. L. (2000) Procesos básicos de psicología general I (3 ed.). Madrid: Sanz y Torres.

PERKINS, D. (1995) La escuela inteligente: del adiestramiento de la memoria a la educación de la mente. Barcelona: Gedisa.

ROCABERT, E. (2014) Bloque T.1 Introducción y conceptos básicos. Tema 1: Enseñanza y aprendizaje en contextos educativos. [Diapositives de PowerPoint] Recuperat de https://aulavirtual.uv.es

Montessori i la pedagogia científica

Considerada la primera dona metgessa doctorada en Itàlia en 1896, Maria Montessori va ser la precursora de la coneguda com pedagogia científica i una gran aportació seua va ser l’establiment de les etapes de desenvolupament. Els seus inicis professionals van ser en una clínica psiquiàtrica on va començar a donar-se compte que molts problemes dels xiquets no eren deguts a motius psíquics, sinó pedagògics. Aleshores, va decidir experimentar la seua idea de donar-li més importància a la carència d’afecte en els xiquets i proporcionar-los un ambient tranquil i d’amor. Apostava per otorgar-li un respecte a l’alumne, donar-li llibertat i la possibilitat de que explorara per sí mateix, de manera que el professor actuava com un observador-guia, seguint el principi de la mínima intervenció, però sí proposant xicotets canvis necessaris per a conduir-los a mode de reforç. En concordança amb la seua formació científica, considerava que calia observar el comportament del xiquet i deixar que aquest decidira què vol aprendre, per prova i error. Segons ella, “el xiquet és el pare de l’home” i és capaç d’entendre i assumir-ho tot.

         Les aules segons el mètode compleixen unes condicions peculiars, com per exemple mantindre els joguets en el seu lloc establert per a que fóra més senzilla la seua associació, i compten amb materials específics i adaptats que també contribueixen a l’autocorrecció. En elles es proposen activitats aplicades a la vida social, les labors de casa i s’introdueixen elements referents a animals o plantes, amb l’objectiu de despertar la curiositat i inquietuds dels xiquets. La finalitat per tant és l’autoaprenentatge, motivar-los a ser curiosos i aconseguir que es senten orgullosos de sí mateixos sense necessitat d’obtindre un premi extern.

       Ara bé, sorgeixen moltes qüestions referents a aquest plantejament. Per què sols utilitzar objectes de la vida real d’adults i no incorporar objectes que potencien la creativitat dels xiquets? D’altra banda, ja que cal afrontar el sistema educatiu real i intregrar-se en la resta de la societat, fins quan és adequat aquest mètode? I per últim, donat que en l’actualitat l’existència d’Escoles Montessori es redueix a l’àmbit privat, seria possible crear escoles més accessibles?

El Krausisme a Espanya. Principis teòrics i seguidors

Corrent filosòfica d’origen alemany sorgit a finals del segle XIX, arriba a Espanya a l'any 1876 de la mà del pedagog Ginés de los Ríos i el filòsof Julián Sanz del Río, el qual el va introduir a nivell docent pedagògic en les seues classes de la Universitat, i finalitza en 1936 amb l’esclafit de la Guerra Civil. En les seues bases es troba el rebuig al dogmatisme, principi aplicable a qualsevol camp, però no negava l’existència de Déu i defenia el pandetisme: Déu creador de la naturalesa.

         Després d’una època de canvi de govern conservador i ser exiliats, al seu retorn van crear el Instituto Libre de Enseñanza, el qual tenia com a principis la recuperació de la llibertat de càtedra, la generació d’una nova corrent filosòfica: l’institucionalisme; i pel que fa a la pedagogia, s’aposta per posar en contacte a l’alumne amb la naturalesa, es promou una actitud més activa i crítica d’aquest, es proposa una educació harmònica i general, no sols per a certs estatus, i es defensa la coeducació i la igualtat.

         A esta corrent es deu la creació de la primera generació de la residència d’estudiants, que junt a la diversitat de matèries que comprenia (música, art, dansa, llatí, ciències) i la possibilitat de reunir gent interessada en camps molt diversos suposa un caldo de cultiu important del qual sorgiren personatges il·lustres com Buñuel, Dalí o Federico García Lorca. I també cal tindre en compte que 4 dels 6 Premis Nobel espanyols es deuen al krausisme, com són Ramon i Cajal, Juan Ramon Jiménez o Severo Ochoa.

         Així doncs, si ens qüestionem si realment esta corrent va suposar un fracàs o si ha donat els seus fruits, cal tindre present que encara que en el seu moment no van aconseguir arribar a una majoria de la població, el fet de superar les dificultats de l’època per tindre molts elements en contra, com és el poder que tenia la religió en l’educació i que hui en dia es parle encara de les seues influències i la importància dels avanços que plantejaven, confirmen que realitzaren un treball de gran valor. 

Benvinguts!

En aquest lloc aniré deixant algunes pinzellades del que fem en l'assignatura d'Aprenentatge i ensenyament del dibuix, del Màster de Professorat d'Educació Secundària en l'especialitat de Dibuix de la Universitat de València.

En breu començarem a caminar!