Si seguim una classificació tradicional de models
didàctics podem diferenciar tres tipus:
- El model normatiu, centrat en el contingut, on el professor es limita a fer una transferència de coneixements ja establerts. S’identifica amb la corrent conductista.
- El model incitatiu, centrat en l’alumne, en el qual es produeix un aprenentatge per descobriment.
- El model apropiatiu, mitjançant el qual l’alumne fa seu ixe coneixement, s’apropia d’ell i pot transferir-lo a altres contextos. Està centrat en el procés de construcció del saber per part de l’alumne, per la qual cosa també rep el nom de constructiu. I també s’anomena aproximatiu, ja que es produeix una interacció amb el coneixement a través de successives aproximacions, és a dir, no s’aprén d’una manera lineal, sinó en espiral.
I és en aquest últim model, basat en les teories
cognitives de l’aprenentatge, en el qual aprofundirem en aquest article.
En primer lloc, cal dir que la tasca docent comença per
conéixer quins són els coneixements previs dels alumnes, que se suposa tots posseeixen,
i establir una relació amb el nou coneixement. D’aquesta manera, basant-se en
la teoria d’Ausubel, el que es pretén és construir un aprenentatge
significatiu, amb sentit, el qual durarà més, serà operant i funcional.
I com es produeix aquesta construcció? Piaget proposa que
hi ha dues maneres d’organitzar el coneixement: per “assimilació”, el nou
coneixement s’integra en les estructures prèvies sense modificar-les; o per
“acomodació”, es requereix una reestructuració i l’aprenentatge es produeix a
partir d’equilibracions successives per a superar l’anomenat conflicte
cognitiu. Així doncs, podem dir que les relacions socials afavorixen
l’aprenentatge, ja que introdueixen contradiccions, per tant és recomanable fer
activitats grupals. I en aquest punt enllaça amb el que defén Vygotsky, ja que
al promoure el socio-conflicte cognitiu es situa en les zones de desenvolupament
potencial dels alumnes. Per tant, aquest mètode no es centra en el nivell de “desenvolupament
real”, determinat per la capacitat de resoldre independentment un problema,
sinó en el nivell de “desenvolupament potencial”, veure què és capaç de fer
l’alumne comptant amb ajuda mitjançant un aprenentatge interpersonal, que
evidentment serà superior.
I de quina manera es pot provocar el conflicte cognitiu a
l’aula? Doncs l’estratègia d’aprenentatge que pareix més adequada és la de
situació-problema. Partint de què l’alumne ja té uns coneixements previs, es
proposa un plantejament nou que no pot ser resolt simplement aplicant les seus
idees prèvies, sinó per la reestructuració d’aquestes, i requerix la
col·laboració amb altres companys. El professor assumeix que l’alumne és un
subjecte actiu, responsable del seu procés de construcció-reconstrucció del
coneixement i que pot progressar en la formació dels seus propis instruments de
coneixement. És a dir, l’ensenyança s’orienta més cap al desenvolupament de
determinades capacitats que a l’adquisició d’uns continguts.
Per tant, l’avaluació no té sentit que siga un simple
anàlisi dels resultats, sinó que deu ser entesa com l’anàlisi del procés. Un
procés que no consta d’un únic moment, sinó que és continu i formatiu, i en el
qual intervé tant el professor, com la família, companys i tot el context on es
situa l’alumne. I d’ací es dedueix que l’atenció a la diversitat té un paper
clau, ja que no existeix un únic camí per a aprendre, sinó que cadascú
recorrerà el seu segons les seus pròpies realitats i contextos.
També cal destacar que durant aquest procés l’error no té
una connotació negativa i no sempre reflexa ignorància o falta de coneixement.
El professor ha de saber aprofitar aquest element com un punt de partida per a
conèixer les idees prèvies dels seus alumnes, promoure un desequilibri cognitiu
i poder avançar.
La meta és que l’alumne siga autònom, que “aprenga a
aprendre”, i per això cal promoure el debat, la confrontació i l’argumentació.
D’aquesta manera l’educació considere que adquerix el valor que realment té i
es posen els mecanismes adequats per a que la societat avance. El professor té
el paper de vital importància de descobrir-li als seus alumnes que poden pensar
per si mateixos, els motiva a superar reptes i crèixer tant a nivell acadèmic
com personal. El poder de l’educació resideix en formar persones que siguen crítiques
i que puguen aportar noves idees. Donar-los els mitjans i les ferramentes
necessàries per a que puguen avançar, i el més important, que sàpiguen com
utilitzar-les davant qualsevol cas que se’ls plantege. Fent una comparació, no
es dóna als alumnes el menjar ja cuinat i només s’han de limitar a engolir-lo
com ocorre en el mètode normatiu, sinó que se’ls dóna accés a la cuina i se’ls proporciona
el secret de la recepta, el llistat d’ingredients i accions que poden
realitzar. Els alumnes junt als seus companys aniran provant, investigant possibles
millores i interioritzant ixos coneixements baix la guia de l’expert en un
ambient on el diàleg es fonamental. Així quan en un futur s’hagen de defendre
en una altra cuina, amb altes companys i la procedència dels ingredients siga
diferent, també sàpiguen actuar de manera efectiva, i inclús atrevir-se a
innovar.
Bibliografia:
Araujo, J. B. y Chadwick, C. B. (1988) Tecnología Educacional: Teorías de la
Instrucción. Barcelona: Paidós
García, C (2010) El
modelo didáctico apropiativo-aproximativo. Recuperat de:
Moreira, M. A. (2005). Hablemos más de métodos de
enseñanza y menos de máquinas digitales: los proyectos de trabajo a través de
la WWW. Revista Cooperación educativa del
MCEP, 79, 26-32. Recuperat de:
ROCABERT, E. (2014)
Bloque T.1 Introducción y conceptos básicos. Tema 1: Enseñanza y aprendizaje en
contextos educativos. [Diapositives de PowerPoint] Recuperat de https://aulavirtual.uv.es
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada