Considerada la primera dona metgessa doctorada en
Itàlia en 1896, Maria Montessori va ser la precursora de la coneguda com
pedagogia científica i una gran aportació seua va ser l’establiment de les
etapes de desenvolupament. Els seus inicis professionals van ser en una clínica
psiquiàtrica on va començar a donar-se compte que molts problemes dels xiquets
no eren deguts a motius psíquics, sinó pedagògics. Aleshores, va decidir
experimentar la seua idea de donar-li més importància a la carència d’afecte en
els xiquets i proporcionar-los un ambient tranquil i d’amor. Apostava per
otorgar-li un respecte a l’alumne, donar-li llibertat i la possibilitat de que
explorara per sí mateix, de manera que el professor actuava com un
observador-guia, seguint el principi de la mínima intervenció, però sí
proposant xicotets canvis necessaris per a conduir-los a mode de reforç. En
concordança amb la seua formació científica, considerava que calia observar el
comportament del xiquet i deixar que aquest decidira què vol aprendre, per
prova i error. Segons ella, “el xiquet és el pare de l’home” i és capaç d’entendre
i assumir-ho tot.
Les aules segons el
mètode compleixen unes condicions peculiars, com per exemple mantindre els
joguets en el seu lloc establert per a que fóra més senzilla la seua
associació, i compten amb materials específics i adaptats que també
contribueixen a l’autocorrecció. En elles es proposen activitats aplicades a la
vida social, les labors de casa i s’introdueixen elements referents a animals o
plantes, amb l’objectiu de despertar la curiositat i inquietuds dels xiquets.
La finalitat per tant és l’autoaprenentatge, motivar-los a ser curiosos i
aconseguir que es senten orgullosos de sí mateixos sense necessitat d’obtindre
un premi extern.
Ara bé, sorgeixen
moltes qüestions referents a aquest plantejament. Per què sols utilitzar
objectes de la vida real d’adults i no incorporar objectes que potencien la
creativitat dels xiquets? D’altra banda, ja que cal afrontar el sistema
educatiu real i intregrar-se en la resta de la societat, fins quan és adequat
aquest mètode? I per últim, donat que en l’actualitat l’existència d’Escoles
Montessori es redueix a l’àmbit privat, seria possible crear escoles més
accessibles?
