"Dripped", tribut a Jackson Pollock

Explosions de colors sobre un llenç, esguits sense un sentit aparent...d'on sorgeix aquest tipus d'art del caos? Aquest curtmetratge d'animació dirigit per Léo Verrier en 2011 ens conta d'una manera curiosa el procés creatiu de Jackson Pollock, figura clau del moviment de l'expressionisme abstracte i conegut internacionalment pel seu estil únic d'esguitar pintura.

El model didàctic constructiu o aproximatiu

Si seguim una classificació tradicional de models didàctics podem diferenciar tres tipus:

• El model normatiu, centrat en el contingut, on el professor es limita a fer una transferència de coneixements ja establerts. S’identifica amb la corrent conductista.
• El model incitatiu, centrat en l’alumne, en el qual es produeix un aprenentatge per descobriment.
• El model apropiatiu, mitjançant el qual l’alumne fa seu ixe coneixement, s’apropia d’ell i pot transferir-lo a altres contextos. Està centrat en el procés de construcció del saber per part de l’alumne, per la qual cosa també rep el nom de constructiu. I també s’anomena aproximatiu, ja que es produeix una interacció amb el coneixement a través de successives aproximacions, és a dir, no s’aprén d’una manera lineal, sinó en espiral.

I és en aquest últim model, basat en les teories cognitives de l’aprenentatge, en el qual aprofundirem en aquest article.

En primer lloc, cal dir que la tasca docent comença per conéixer quins són els coneixements previs dels alumnes, que se suposa tots posseeixen, i establir una relació amb el nou coneixement. D’aquesta manera, basant-se en la teoria d’Ausubel, el que es pretén és construir un aprenentatge significatiu, amb sentit, el qual durarà més, serà operant i funcional.

I com es produeix aquesta construcció? Piaget proposa que hi ha dues maneres d’organitzar el coneixement: per “assimilació”, el nou coneixement s’integra en les estructures prèvies sense modificar-les; o per “acomodació”, es requereix una reestructuració i l’aprenentatge es produeix a partir d’equilibracions successives per a superar l’anomenat conflicte cognitiu. Així doncs, podem dir que les relacions socials afavorixen l’aprenentatge, ja que introdueixen contradiccions, per tant és recomanable fer activitats grupals. I en aquest punt enllaça amb el que defén Vygotsky, ja que al promoure el socio-conflicte cognitiu es situa en les zones de desenvolupament potencial dels alumnes. Per tant, aquest mètode no es centra en el nivell de “desenvolupament real”, determinat per la capacitat de resoldre independentment un problema, sinó en el nivell de “desenvolupament potencial”, veure què és capaç de fer l’alumne comptant amb ajuda mitjançant un aprenentatge interpersonal, que evidentment serà superior.

I de quina manera es pot provocar el conflicte cognitiu a l’aula? Doncs l’estratègia d’aprenentatge que pareix més adequada és la de situació-problema. Partint de què l’alumne ja té uns coneixements previs, es proposa un plantejament nou que no pot ser resolt simplement aplicant les seus idees prèvies, sinó per la reestructuració d’aquestes, i requerix la col·laboració amb altres companys. El professor assumeix que l’alumne és un subjecte actiu, responsable del seu procés de construcció-reconstrucció del coneixement i que pot progressar en la formació dels seus propis instruments de coneixement. És a dir, l’ensenyança s’orienta més cap al desenvolupament de determinades capacitats que a l’adquisició d’uns continguts.

Per tant, l’avaluació no té sentit que siga un simple anàlisi dels resultats, sinó que deu ser entesa com l’anàlisi del procés. Un procés que no consta d’un únic moment, sinó que és continu i formatiu, i en el qual intervé tant el professor, com la família, companys i tot el context on es situa l’alumne. I d’ací es dedueix que l’atenció a la diversitat té un paper clau, ja que no existeix un únic camí per a aprendre, sinó que cadascú recorrerà el seu segons les seus pròpies realitats i contextos.

També cal destacar que durant aquest procés l’error no té una connotació negativa i no sempre reflexa ignorància o falta de coneixement. El professor ha de saber aprofitar aquest element com un punt de partida per a conèixer les idees prèvies dels seus alumnes, promoure un desequilibri cognitiu i poder avançar.

La meta és que l’alumne siga autònom, que “aprenga a aprendre”, i per això cal promoure el debat, la confrontació i l’argumentació. D’aquesta manera l’educació considere que adquerix el valor que realment té i es posen els mecanismes adequats per a que la societat avance. El professor té el paper de vital importància de descobrir-li als seus alumnes que poden pensar per si mateixos, els motiva a superar reptes i crèixer tant a nivell acadèmic com personal. El poder de l’educació resideix en formar persones que siguen crítiques i que puguen aportar noves idees. Donar-los els mitjans i les ferramentes necessàries per a que puguen avançar, i el més important, que sàpiguen com utilitzar-les davant qualsevol cas que se’ls plantege. Fent una comparació, no es dóna als alumnes el menjar ja cuinat i només s’han de limitar a engolir-lo com ocorre en el mètode normatiu, sinó que se’ls dóna accés a la cuina i se’ls proporciona el secret de la recepta, el llistat d’ingredients i accions que poden realitzar. Els alumnes junt als seus companys aniran provant, investigant possibles millores i interioritzant ixos coneixements baix la guia de l’expert en un ambient on el diàleg es fonamental. Així quan en un futur s’hagen de defendre en una altra cuina, amb altes companys i la procedència dels ingredients siga diferent, també sàpiguen actuar de manera efectiva, i inclús atrevir-se a innovar.

Bibliografia:

Araujo, J. B. y Chadwick, C. B. (1988) Tecnología Educacional: Teorías de la Instrucción.  Barcelona: Paidós

García, C (2010) El modelo didáctico apropiativo-aproximativo. Recuperat de:

http://paraquefuturoeducamos.blogspot.com.es/2010/10/el-modelo-didactico-apropiativo.html

Moreira, M. A. (2005). Hablemos más de métodos de enseñanza y menos de máquinas digitales: los proyectos de trabajo a través de la WWW. Revista Cooperación educativa del MCEP, 79, 26-32. Recuperat de:

http://manarea.webs.ull.es/articulos/art13_metproyectos.pdf

ROCABERT, E. (2014) Bloque T.1 Introducción y conceptos básicos. Tema 1: Enseñanza y aprendizaje en contextos educativos. [Diapositives de PowerPoint] Recuperat de https://aulavirtual.uv.es

T'uneixes a la rEDUvolution?

Acabar amb l'actual "educació bulímica", en la qual els alumnes ho memoritzen tot de colp, ho vomiten a l'examen i després es queden buits. Donar-li nous papers al professor: productor cultural, coacher, dj que agafa conceptes i fa un remix segons els seus criteris i les necessitats dels alumnes, i fins i tot hacker que posa en qüestió les institucions. Crear a les aules "comunitats d'aprenentatge" on no es produeix únicament una comunicació unidireccional professor-alumnes, sino que té lloc un diàleg on tots aprenen de tots, inclús el professor dels alumnes.

Aquests són alguns dels plantejaments innovadors que ens proposa Maria Acaso en aquest llibre i que van en concordança amb la mentalitat d'altres experts com Ken Robinson, Elizabeth Ellsworth, Sugatra Mitra o Tonucci.

Vos deixe l'enllaç a una entrevista on la pròpia autora ens parla en què consisteix aquesta rEDUvolution:

http://www.rtve.es/alacarta/videos/la-aventura-del-saber/aventura-del-saber-maria-acaso-reduvolution/2401948/

Acaso, M. (2013) Reduvolution: hacer la revolución en la educación. Barcelona: Paidós

Dansant pel paper en blanc

Corbes, circunferències, tangències...de segur que estàs pensant en alguna classe de dibuix tècnic fent ús del compàs. Però no, en aquest cas l'instrument és el propi cos sencer traçant moviments amb carbonet sobre un suport en blanc. Un cos que es converteix en pinzell per a dibuixar gestos i emocions, combinant d'una manera sorprenent la dansa i l'art visual.

   

   http://www.heatherhansen.net

Centrem-nos!

El concepte de simetria és clau per al rodatge d'escenes al cinema i portat al límit és capaç de reflexar una perfecció visual tan marcada que resulta fins i tot incòmoda per a l'ull de l'espectador. El director Wes Anderson és un gan coneixedor d'aquest efecte i no desaprofita una bona oportunitat per a posar-lo en pràctica. Trobem mostres en obres seues com Darjeeling Limited, Life Aquatic, Moonrise Kingdoom o El gran hotel Budapest.

Wes Anderson // Centered from kogonada on Vimeo.

Recordant imatges

Buscant entre els treballs que vaig fer anys enrere durant la secundària i batxillerat, he trobat aquest que recorde de manera especial. L'activitat que ens va proposar el professor d'Educació plàstica i visual en 2n de la ESO consistia en què triarem lliurement una imatge cadascú per a representar-la mitjançant la tècnica del puntejat amb permanent sobre una làmina A3 d'acetat. La dificultat residia en aconseguir formar la imatge únicament a partir dels diferents grossors i els espais entre els punts.

Callejas, I (2002) La llum de la candela.
Làmina d'acetat sobre cartolina

Ruano, A. (1982) Il·lustració per a conte infantil (Mateos, 1995)

Referència bibliogràfica:

Mateos, P. (1995) Jeruso quiere ser gente (16 ed.) Madrid: Ediciones SM

Dibuixant sons

Qui diu que els sons no es dibuixen? Deixar-se portar per la música i intentar traduir del llenguatge musical al llenguatge visual és tota una experiència que podem incorporar en la docència del dibuix. Fer traure a l'alumne l'artista que porta dins i deixar que lliurement faça la seua pròpia traducció personal del que la música li transmiteix. Color, textura, ombres, trassos, pinzellades, formes... tot això i més serà el que anirà plasmant sobre la làmina en blanc, fruit de la seua emoció i les sensacions que experimente mentre seguix el que li suggereix el ritme, les notes i la intensitat.

La pedagogia conductista. Origen i principis bàsics

Als any 20 sorgeix als Estats Units una corrent psicològica que acabarà aplicant-se en l’àmbit pedagògic i marcarà profundament la història de l’educació, tant per les seues aportacions com per les nombroses crítiques que ha rebut i que fins i tot l’acusen de ser la causant dels problemes actuals de l’educació. Parlem doncs del conductisme, el qual ha sigut un dels paradigmes que s’ha mantingut durant més anys i de major tradició. Va aparèixer com a contraposició a les explicacions mentalistes i pre-científiques basades en la “introspecció”, és a dir, rebutja el paper explicatiu de la conducta que tenia l’instint i en el seu lloc proposa una explicació mitjançant els condicionaments. Ho justifica considerant irrellevants els processos interns, ja que no poden ser mesurables ni observables de manera directa. Per tant, proposa un enfocament extern i traduït en termes pedagògics significa que una persona aprén quan s’observa un canvi en el seu comportament. Així doncs, l’aprenentatge es veu com un producte i no com un procés, que s’acostaria més a una visió més actual de la pedagogia.

Pel que fa als antecedents, podem destacar alguns aspectes que van contribuir a l’aparició del conductisme. En primer lloc, el fet que la psicologia passara a considerar-se ciència. Per una altra banda, les arrels que trobem en la tradició materialista dels segles XVII i XIX, encara que la novetat va ser prescindir completament dels factors mentals. I per últim, cal dir que també existeixen influències de la Teoría de l’Evolució de Darwin, tenint en compte que els avanços en la experimentació amb animals van indicar que no eren necessaris processos mentals interns per a explicar la conducta.

Ara bé, qui va ser el primer en parlar del conductisme? Doncs es considera que el seu fundador va ser el psicòleg nord-americà Watson amb la publicació de “La Psicologia tal com la veu un conductista” (1913). Aquest, influenciat pel descobriment dels reflexes condicionats del fisiòleg i neuròleg Pavlov, va intentar explicar el comportament humà mitjançant les relacions estímul-resposta. I per tal de demostrar els principis d’aquest anomenat “condicionament clàssic” va portar a terme un controvertit experiment amb un xiquet d’onze mesos conegut popularment com “el menut Albert” i intentar condicionar la seua reacció de por a una rata blanca. D’aquesta manera pretenia fer veure que els temors infantils i altres reaccions emocionals són adquirides. Considera al bebé com una tàbula rasa sense tendències innates, sobre la qual s’escriu l’experiència i que dependrà totalment de l’ambient on es crie. I fins i tot va arribar a assegurar que aplicant tècniques de modificació de conducta podria aconseguir qualsevol tipus de persona que desitjara.

Experiments com aquests amb xiquets i animals que posen en dubte l’ètica també són adoptats per altres figures destacades d’aquesta corrent, com és Skinner i el seu conductisme radical. Entre els experiments més coneguts està la “Caixa de Skinner”, on palomes famolenques van desenvolupar una conducta supersticiosa; el Projecte Pelicà, que consistia a entrenar palomes com a projectils suïcides en la Segona Guerra Mundial; o el bressol d’aire, dissenyat amb l’objectiu d’ajudar a criar els xiquets.

Aquest psicòleg i filòsof va desenvolupar el conegut com “condicionament operant”, basat en els estudis de Thornike sobre les conseqüències de la conducta, l’anomenada “Llei de l’Efecte”. Defensava que tant els animals com els humans repetien conductes que portaven a resultats favorables (reforç) i suprimien les que desembocaven en resultats desfavorables (càstig). Tant és així, que en un dels seus assajos titulat “On having a poem” on analitza el concepte de creativitat, va arribar a afirmar que el poeta “té” un poema de la mateixa manera que la gallina posa un ou. És a dir, com a resultat de la constitució física del poeta i de les recompenses al llarg dels anys que van reforçar la conducta de “tindre” altres poemes bons.

I, com a últim personatge a destacar, cal parlar també de Bandura, el qual es considera que manté una posició de transició entre el conductisme i la psicologia cognitiva que apareixerà als anys 50. Aquest aposta per un aprenentatge observacional basat en models, a través d’observar el comportament d’altres persones, i considera aquest el procés central del desenvolupament. Afirma que els humans són éssers cognitius, és a dir, processadors actius d’informació. Els xiquets aprenen contínuament respostes tant desitjables com no desitjables, per tant hem de “mantindre oberts els seus ulls”. I per a demostrar que tota conducta humana és apresa a través de la imitació social i les repeticions, en lloc d’heretar-se a través de factors genètics, va portar a terme l’experiment Bobo Doll. Aquest consistia a comprovar si els xiquets imitaven l’exemple d’un adult que tenia conductes agressives amb un ninot davant d’ells.

Una vegada hem fet un repàs dels orígens i principis bàsics del conductisme, podem considerar com aspecte positiu d’aquesta corrent les seues contribucions quant a riquesa de la informació que ha proporcionat sobre els xiquets i adolescents en desenvolupament, i com a aplicacions pràctiques cal mencionar la possibilitat d’eliminar moltes conductes problemàtiques mitjançant tècniques de modificació de conducta.

Ara bé, entre les crítiques que ha rebut cal dir que ha sigut acusat, entre altres coses, de percebre l’aprenentatge des d’un punt de vista mecànic, deshumà i reduccionista. De fet, s’ha arribat a descriure el conductisme com la Teoria de la caixa negra, ja que no considerava el que succeïa dins de l’organisme, és a dir, no tenia en compte ni les influències biològiques ni els processos cognitius no observables. Per una altra part, també cal considerar que la simple repetició no garantitza l’assimilació d’una nova conducta, sols la seua execució i la situació apresa no és fàcilment generalitzable a altres situacions. Per tant, potser el mètode conductista siga útil per a adquirir coneixements memorístics que no requerixen un nivell alt de comprensió, com per exemple aprendre les capitals del món o les taules de multiplicar. Tanmateix, personalment considere que és molt més encertat explicar-li a un xiquet per què ixa acció o contingut està bé o malament i fer-li entendre el per què de les coses, ja que d’aquesta manera podrà aplicar-ho a altres situacions futures similars i l’incitarà a pensar per sí mateix.

Bibliografia:

FERNÁNDEZ, G. (2009) El conductismo: una aproximación al estudio científico del comportamiento humano. Recuperat de http://savecc.org/wp/wp-content/uploads/2009/05/el-conductismo.pdf

FERNÁNDEZ, J. L. (2000) Procesos básicos de psicología general I (3 ed.). Madrid: Sanz y Torres.

PERKINS, D. (1995) La escuela inteligente: del adiestramiento de la memoria a la educación de la mente. Barcelona: Gedisa.

ROCABERT, E. (2014) Bloque T.1 Introducción y conceptos básicos. Tema 1: Enseñanza y aprendizaje en contextos educativos. [Diapositives de PowerPoint] Recuperat de https://aulavirtual.uv.es

Montessori i la pedagogia científica

Considerada la primera dona metgessa doctorada en Itàlia en 1896, Maria Montessori va ser la precursora de la coneguda com pedagogia científica i una gran aportació seua va ser l’establiment de les etapes de desenvolupament. Els seus inicis professionals van ser en una clínica psiquiàtrica on va començar a donar-se compte que molts problemes dels xiquets no eren deguts a motius psíquics, sinó pedagògics. Aleshores, va decidir experimentar la seua idea de donar-li més importància a la carència d’afecte en els xiquets i proporcionar-los un ambient tranquil i d’amor. Apostava per otorgar-li un respecte a l’alumne, donar-li llibertat i la possibilitat de que explorara per sí mateix, de manera que el professor actuava com un observador-guia, seguint el principi de la mínima intervenció, però sí proposant xicotets canvis necessaris per a conduir-los a mode de reforç. En concordança amb la seua formació científica, considerava que calia observar el comportament del xiquet i deixar que aquest decidira què vol aprendre, per prova i error. Segons ella, “el xiquet és el pare de l’home” i és capaç d’entendre i assumir-ho tot.

         Les aules segons el mètode compleixen unes condicions peculiars, com per exemple mantindre els joguets en el seu lloc establert per a que fóra més senzilla la seua associació, i compten amb materials específics i adaptats que també contribueixen a l’autocorrecció. En elles es proposen activitats aplicades a la vida social, les labors de casa i s’introdueixen elements referents a animals o plantes, amb l’objectiu de despertar la curiositat i inquietuds dels xiquets. La finalitat per tant és l’autoaprenentatge, motivar-los a ser curiosos i aconseguir que es senten orgullosos de sí mateixos sense necessitat d’obtindre un premi extern.

       Ara bé, sorgeixen moltes qüestions referents a aquest plantejament. Per què sols utilitzar objectes de la vida real d’adults i no incorporar objectes que potencien la creativitat dels xiquets? D’altra banda, ja que cal afrontar el sistema educatiu real i intregrar-se en la resta de la societat, fins quan és adequat aquest mètode? I per últim, donat que en l’actualitat l’existència d’Escoles Montessori es redueix a l’àmbit privat, seria possible crear escoles més accessibles?

El Krausisme a Espanya. Principis teòrics i seguidors

Corrent filosòfica d’origen alemany sorgit a finals del segle XIX, arriba a Espanya a l'any 1876 de la mà del pedagog Ginés de los Ríos i el filòsof Julián Sanz del Río, el qual el va introduir a nivell docent pedagògic en les seues classes de la Universitat, i finalitza en 1936 amb l’esclafit de la Guerra Civil. En les seues bases es troba el rebuig al dogmatisme, principi aplicable a qualsevol camp, però no negava l’existència de Déu i defenia el pandetisme: Déu creador de la naturalesa.

         Després d’una època de canvi de govern conservador i ser exiliats, al seu retorn van crear el Instituto Libre de Enseñanza, el qual tenia com a principis la recuperació de la llibertat de càtedra, la generació d’una nova corrent filosòfica: l’institucionalisme; i pel que fa a la pedagogia, s’aposta per posar en contacte a l’alumne amb la naturalesa, es promou una actitud més activa i crítica d’aquest, es proposa una educació harmònica i general, no sols per a certs estatus, i es defensa la coeducació i la igualtat.

         A esta corrent es deu la creació de la primera generació de la residència d’estudiants, que junt a la diversitat de matèries que comprenia (música, art, dansa, llatí, ciències) i la possibilitat de reunir gent interessada en camps molt diversos suposa un caldo de cultiu important del qual sorgiren personatges il·lustres com Buñuel, Dalí o Federico García Lorca. I també cal tindre en compte que 4 dels 6 Premis Nobel espanyols es deuen al krausisme, com són Ramon i Cajal, Juan Ramon Jiménez o Severo Ochoa.

         Així doncs, si ens qüestionem si realment esta corrent va suposar un fracàs o si ha donat els seus fruits, cal tindre present que encara que en el seu moment no van aconseguir arribar a una majoria de la població, el fet de superar les dificultats de l’època per tindre molts elements en contra, com és el poder que tenia la religió en l’educació i que hui en dia es parle encara de les seues influències i la importància dels avanços que plantejaven, confirmen que realitzaren un treball de gran valor. 

Benvinguts!

En aquest lloc aniré deixant algunes pinzellades del que fem en l'assignatura d'Aprenentatge i ensenyament del dibuix, del Màster de Professorat d'Educació Secundària en l'especialitat de Dibuix de la Universitat de València.

En breu començarem a caminar!